La creació d’aquesta web té com a finalitat donar a conèixer el Camí del Rec de la Selva del Camp a la gent. El Camí del Rec podem definir-lo com el sender que segueixen les canonades que porten aigua de les Tres Aigües fins als dipòsits de la Selva del Camp. Actualment el seu traçat és recorregut per la carretera TP-7013, que uneix les poblacions de la Selva del i Alforja. Des que tenim coneixement de la Selva del Camp, el Camí del Rec sempre ha estat present. Un camí on és caracteritzat per un gran paisatge, patrimonis hidràulics i una gran varietat de flora.
On està situat la Selva del Camp?
Un municipi que es troba al bell mig del Camp de Tarragona, de la comarca del Baix Camp. Aproximadament amb uns 6.000 habitants. És una zona privilegiada pels seus recursos turístics. A pocs quilòmetres de Tarragona, Patrimoni de la Humanitat (la Tàrraco romana); de Reus, centre artístic i de comerç.
-Com convertir una passejada en una experiència vital:
No es coneix exactament des de quan el Camí del Rec està present a la població selvatana, però sabem que el Pont Alt és una continuïtat del Camí del Rec perquè és quan el rec traspassa la riera. El Pont Alt va ser construït per a facilitar el trànsit de la riera i pel desnivell. És una esvelta construcció de pedra lligada amb morter amb un arc de carpanell, mesura 12,70 metres d’alçada i 47 metres de llargada.
PONT ALT
Les primeres citacions histogràfiques són en un document del segle XIII més exactament cap a l’any 1209 on és anomenat “el pont major”, per tant deduïm que el camí del rec ja existia perquè l’aigua ja venia i ja arribava per el mateix lloc que hi passa ara. El camí va ser construït bàsicament perquè la gent del poble: els algutzirs, la gent que estava en aquell moment gestionant les qüestions municipals, havien de tenir un camí a la vora del rec per poder netejar-lo ja que estava descobert i s’hi posava brossa i fullaraca. Així doncs la primera datació del camí és al segle XIII.
La principal funció del Camí del Rec va ser perquè es pogués netejar. Sempre ha sigut un pas de persones, un camí que mai ha tingut pas rodat i pot ser que ni tan sols amb animals. És un camí que sempre ha estat molt protegit perquè hi havia el rec de l’aigua per la vila i per això el pas estava restringit a fi que no s’embrutés l’aigua. Des de sempre, aquest camí ha sigut transitable, però antigament en deien que era un camí de pas de ferradura, que vol dir que només poden passar persones i animals de bast, on no podien passar ni carros ni trànsit rodat.
LÀPIDA DEL SEGLE XVI
Al segle XVI, les autoritats municipals, conscients que a l’estiu hi havia manca d’aigua, van decidir fer obres al Rec per tal de millorar-ne la impermeabilitat i evitar les pèrdues d’aigua durant el recorregut. L’escassetat devia ser deguda a la menor aportació d’aigua a l’estiu però també al creixement de la població que va tenir la Selva al segle XVI. Les obres del Rec van ser costoses i van trigar 24 anys a ser acabades. En el primer pont, es pot trobar una làpida commemorativa del segle XVI.
El Rec que conduïa les aigües del Mas Ripoll comença a la Resclosa, passa pel Pont Alt i va vorejant la Riera fins a arribar al camí dels molins i, d’aquí, al nucli urbà passant per damunt dels Ponts i per la paret del Castell fins a la font del Portal d’Amunt. Pié (1984:11) situa la construcció del Rec i els diversos ponts com a obra dels àrabs. Aquest fet no ha estat ni molt menys demostrat, ja que no hi ha constància històrica de l’existència d’un nucli àrab a la vila medieval. Actualment el Camí del Rec agafa l’aigua de les Tres Aigües, des de la font major i la diposita a la basa del poble i als dipòsits.
Des que en tenim constància, segle XIII, l’aigua al poble sempre ha arribat d’aquesta manera, és a dir, l’aigua només pot haver arribat sempre, a través d’un rec perquè l’aigua ve de l’Albiol. Anteriorment, tot i que no hi ha dades per saber-ho probablement al no haver-hi prou població a La Selva no es necessitava tota aquesta quantitat d’aigua.
Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC)
Aquesta imatge és una foto aèria realitzada l’any 1946. Realitzada pels americans després de la Guerra Civil espanyola. La línia de color groc es permet veure el traçat del Camí del Rec. Les diferències que es poden veure a simple vista respecte l’actualitat, són les dimensions que tenia el poble, només estava construït de muralla cap en dins en canvi ara tot el voltant està construït. També veiem que tot el terreny estava conreat i actualment tot està compost per arbres.
Rehabilitació
El Camí del Rec hauria quedat en desús a causa del minitransvasament de l’Ebre, executat als anys 80 i que va dotar d’aigua a les poblacions de la demarcació.
El Camí del Rec es va habilitar al setembre del 2014, comandat per l’alcalde que hi havia en aquell moment, Josep Maria Puig. La idea d’habilitar aquest camí ve de molt de temps enrere. La gent gran del poble ens expliquen que hi anaven, al segle passat, amb les famílies una vegada a l’any cada cap de casa, per anar-ho a netejar i a participar en l’acte de l’empriu, que consistia a vigilar el curs de l’aigua. Un altre objectiu d’haver-ho fet és poder visitar llocs emblemàtics com la font dels gossos, el pont Alt, etc. sense fer ús de la carretera.
Primer de tot l’ajuntament va haver de buscar subvenció fora perquè això suposava una inversió que en aquell moment l’ajuntament no tenia. Es van adreçar a la diputació de Tarragona dirigint-se per un projecte mediambiental, la diputació va donar el vistiplau a una empresa de persones amb discapacitat, Associació Aurora, que tenien la feina de netejar i van fer la primera inversió.
Per tirar endavant aquest projecte l’ajuntament no va tenir problemes d’àmbit legal perquè el camí és municipal. Només es va haver de demanar un permís a un mas per poder-hi passar. Com que feia anys que no s’hi passava, els veïns hi havien instal·lat tanques.
El projecte es va dur a terme en dues fases. La primera fase va ser utilitzar els 50.000 euros de la primera subvenció netejant el camí fins al Pont Alt. A mesura que anaven netejant van sortir elements arquitectònics (molins,ponts,…) i això va portar al fet què l’ajuntament hi posés més interès i més recursos propis. Dintre d’aquesta primera fase també s’inclou la tasca de senyalització, baranes i rètols; una cosa molt necessària. Alguna d’aquestes coses no entraren a la primera subvenció per això es van haver de posar diners propis. Seguidament va venir la segona fase amb una nova subvenció, també entre 40.000 i 50.000 euros, per recuperar altres espais del camí i senyalitzar-los.
Pel que fa a la part econòmica, va suposar un cost de 50.000 euros subvencionats per La Caixa i la Diputació de Tarragona, a més dels treballs extres fets per l’ajuntament valorats entre 10 i 15 mil euros per comprar totes les fustes de les baranes i els graons. Per últim la segona subvenció de 40.000 euros va ser dirigida a la senyalització i la protecció.
En general ha tingut una gran acceptació, sobretot des de l’ajuntament, ja que no va suposar un cost molt elevat gràcies a les subvencions. En els últims anys ha sigut una de les inversions més profitoses en l’àmbit social, perquè s’ha recuperat un patrimoni històric i natural del poble. A més a més, com que és un camí pla i el recorregut no és llarg, és apte per a totes les edats.
A continuació es pot veure el recorregut que feia el Camí del Rec antigament, començant per les Tres Aigües i acabant als Ponts. Actualment el Camí està habilitat fins a la Resclosa, però més endavant està previst que arribi fins al Pantanet. Té un recorregut d’aproximadament 3 km.
LES TRES AIGÜES
En aquest indret comença pròpiament la riera de la Selva. És anomenat les Tres Aigües perquè hi conflueixen tres barrancs amb els seus cabals: el del Gatellar, provinent de mas Ripoll i els del Salt i de la Font Major, que neixen al terme de l’Albiol.
Dalmau d’Avinyó i la seva esposa Berenguera, senyors del terme de l’Albiol per donació de l’arquebisbe Hug de Cervelló, l’any 1217 van vendre als habitants de la Selva el dret d’empriu de tots els recursos naturals, dels quals el més valuós era l’aigua que naixia a les fonts d’aquell terme i que transcorrien per la vall de la Selva.
Antigament, una vegada a l’any, més concretament el mes de juliol, els habitants de La Selva, eren cridats a participar en l’acte de l’empriu, que consistia sobretot a fer la visura (vigilància) del curs de l’aigua. Trobaven com a problemes la brossa que es posava al rec o en algun cas, propietaris de masos que desviaven el curs de l’aigua.
EL PANTANET I LA PEIXERA
Els habitants de la Selva del Camp sempre han tingut la voluntat de controlar les aigües de la riera, fet que va promoure la construcció d’un pantà, una obra hidràulica començada el 1739 i abandonada dos anys més tard. El pantà havia de contribuir, segons els seus promotors, a pal·liar la falta d’aigua a l’estiu i donar empenta econòmica a la vila. Aquesta obra fou determinada pel Comú, autoritzada per l’arquebisbe , senyor i baró de la vila, essent dirigida pel mestre major Miquel Malet, els seus fills i diversos mestres d’obra. Els costos foren de l’ordre de 5.370 lliures.
Just uns cinquanta metres més avall del pantà es poden veure les restes d’una primitiva resclosa coneguda com la Peixera, que aixecava el nivell de l’aigua i que era el punt d’inici de la canalització d’obra del Rec de la vila.
El Pantanet
La Peixera
LA RESCLOSA I EL PONT SEC
La resclosa ha servit històricament per a conduir l’aigua de la riera pel pont sec cap al rec de la vila. És difícil determinar en quin moment van ser canalitzades les aigües que transcorren per la vall de la Selva, però al llarg del segle XIII es troben moltes referències documentades.
Per damunt del pont de pedra parabòlic són visibles les restes del cacau del molí del Pont o de la Porta, que el 1285 era d’en Joan Mulné.
Antigament, el rec portava l’aigua al descobert cap a la vila, per a facilitar el manteniment del rec( desbrossar-lo i fer pas a l’aigua) .
La Resclosa, Imatge feta el 08/12/2016El Pont Sec, Imatge feta el 08/12/2016
EL PONT ALT
L’anomenat Pont Alt és l’obra més visible del Rec que condueix l’aigua a la vila de la Selva del Camp. És una esvelta construcció de pedra lligada amb morter i un arc de carpanell, que es va construir per traspassar l’aigua d’un costat a l’altre, tot salvant el llit de la Riera. Mesura 12,70 m d’alçada i 57 m de llargada.
Tradicionalment conegut com el Pont dels moros, ja és citat en un document de l’any 1209 com a pont superior (pont major). A una de les parets hi figura una placa commemorativa de la seva restauració el 1567
El Pont Alt,Imatge feta el 08/12/2016
ELS MOLINS
L’existència dels molins fariners al terme de la Selva ja és documentada el 1209, cosa que fa suposar que la seva construcció pot ser fins i tot anterior a la carta de repoblació de la vila (1165).
Hi ha constància de deu molins hidràulics, de la majoria dels quals encara se’n conserven les restes, especialment els cups o cacaus. A la Riera hi havia el del mas de Moixó (dit, també, d’Huguet o d’Arnau Carbó), el de Ramon i Bernat Aluder, el de Joan Barcelona, el d’en Muntanya i el Molí del Pont o de la Porta. Més pròxims al nucli urbà, a l’anomenat, precisament, camí dels Molins, el de Més Amunt o de Baiget, el del Mig o de Saforcada i el de Més Avall o del Rovellat. Al nucli urbà, dins muralles, hi havia el de la Canal i el del Soterrani o de la Volta, conegut al s. XIX com Molí de Caselles.
Els molins de la Riera van deixar de funcionar cap al segle XVII tret del mas de Moixó que encara estava en ús el 1835. Els del camí dels Molins consten en funcionament el 1840. El de la Canal, construït el s. XIV, va passar a ser molí de pólvora i de vernís el 1534 fins al seu enderrocament l’any 1615.
CacauMolí de Joan Barcelona: paretMolí del mas de Moixó Molí de MuntanyaMolí de Ramon i Bernat Aluder.
Molí del Pont
ELS PONTS
Aquest monument emblemàtic conegut popularment com els Ponts, nom que li ve dels seus dos arcs, és un aqüeducte originari del s. XIII que es va construir per elevar l’aigua del Rec a la muralla de la vila per tal d’abastir el Molí de la Canal del pati de la Carnisseria, a la paret del Castell. Abans de ser aixecat, l’aigua passava arran de terra i en construir-se el molí va ser necessari elevar el nivell del rec per tal de cobrir-ne el cup.
En una de les parets hi figura una làpida commemorativa amb un text escrit en llatí que fa referència a les obres de revestiment de pedra del Rec que, començades el 1539, es donen per acabades l’any 1557, època en la qual el mateix aqüeducte degué ser restaurat.
Els Ponts, Imatge feta el 08/12/2016
LES QUADRES
Un cop l’aigua havia satisfet les necessitats de la població, quant a usos domèstics i industrials, la que sobrava abastia encara un altra necessitat, la de regar els horts que vorejaven la vila.
Aquest horts estaven dividits en set quadres, a cada una de les quals li corresponia l’aigua d’un dia a la setmana, del qual prenia el nom. Probablement el nom de quadre prové de la forma rectangular de les porcions de terreny en les quals s’ubicaven els horts. Queden encara algunes basses i algunes obertures corresponents als antics passos reservats als regants al voltant de la muralla del poble.
-Aqui teniu un video d’una simulació aèria 3D del recorregut que feia el Camí del Rec:
Els albiraments de fauna salvatge no són fàcils. Per tant, per poder estudiar la fauna d’un lloc determinat es pot realitzar a partir de dos mètodes;
1) Directe, que comporta un esforç elevat i és molt complicat, ja que la fauna salvatge sol ser esquiva a la presència humana i per tant en moltes ocasions de costums nocturnes.
2) Indirecte, que consisteix a identificar els rastres i petjades que deixen aquests animals com les petjades, els excrements, pels i plomes, i les restes de la seva alimentació. Per a la identificació dels diferents senyals i rastres s’han utilitzat guies de camp destinats a aquesta finalitat
Hi ha herbívors, carnívors i omnívors, però totes són espècies que s’adapten bé als entorns propers, als nuclis urbans. La seva alimentació sol ser generalista i les deixalles dels humans són un recurs més per a la seva supervivència. Hi ha una gran dificultat de vista perquè solen ser perseguides pels humans (caça generalment).
En una àrea tan propera a les zones urbanitzades, com és el Camí del Rec, l’inconvenient és que els animals salvatges fugen dels humans. A causa d’aquests factors adversos vàrem poder identificar els rastres i senyals de la presència en aquest paratge de diferents espècies vertebrats, principalment mamífers:
–Porc senglar(Sus scrofa) de la família Suidae, mamífer tan gran com el porc, fa entre 1 i 1,4 m de llarg i que pot arribar a pesar uns 100 kg. El cos està recobert de forts pèls marronosos, grisos i negres. Té el musell allargat amb 2 ullals grans i forts. Els senglars més joves (garrins) tenen el pelatge de color marró clar amb ratlles més clares.
Pel que fa a la seva alimentació, és un omnívor, consumidor de glans, fages, castanyes, baies, arrels, bulbs, fruita, patates, cereals cultivats com blat i blat de moro, etc. Però també li agrada la carn i aprofita petits vertebrats com amfibis, rosegadors (ratolins, talpons, talps…), conills acabats de néixer, invertebrats (cucs, insectes, bivalves, caragols.), ous d’ocells que fan el niu a terra (gallinàcies, ocells que nidifiquen en platges i aiguamolls,etc.), carronya, etc. Al llarg de l’any la proporció entre aquests aliments és desigual, però en anys on els fruits del bosc són escassos, degut, per exemple, a secades, el senglar fa més destrosses als conreus. Un element fonamental a la dieta del senglar és l’aigua, perquè gran part de l’aliment que ingereix és sec, com el cas de les glans.
Els senglars solen agrupar-se en ramats formats per una o més femelles i la seva descendència. En la seva descendència s’hi poden arribar a barrejar fins a tres generacions: els garrins, els joves de pelatge vermellós i subadults joves. Cada ramat fàcilment pot arribar a tenir més de 20 porcs. Tot ramat pot tenir més d’una femella adulta, però n’hi ha una que el lidera. Les femelles adultes només abandonaran el ramat uns pocs dies per parir. Els mascles adults, que són polígams, es mantenen bastant al marge del ramat i s’hi ajunten, sobretot, per fecundar les femelles. Als ramats no hi ha mascles batuts, doncs són foragitats pel mascle adult i per les altres femelles, que no els volen al ramat. Això evita la consanguinitat dins del ramat.
La distribució geogràfica original comprèn tot el continent eurasiàtic, des de la península Ibèrica fins a Indonèsia, on ocupa les zones boscoses, de la taigà al bosc mediterrani. És absent dels deserts, les estepes i els territoris més septentrionals, i presenta una gran varietat de subraces locals, mostra de la seva gran adaptabilitat. Ha estat introduït al continent americà i en altres llocs del món. La domesticació del senglar donà lloc al porc domèstic (amb el qual pot tenir descendència fèrtil) durant el Neolític. La distribució geogràfica original comprèn tot el continent eurasiàtic, des de la península Ibèrica fins a Indonèsia.
En el nostre territori, viu als boscos i també es mou pels camps de conreu de tota Catalunya. De dia reposa amagat entre la vegetació o es banya en llocs fangosos i de nit surt a buscar menjar i es mou per àmplies zones del territori.
La seva presència es pot identificar a través de diferents senyals com els forats que fan amb el musell a la cerca de petits animals, els llits en els quals jeuen, o les banyeres de fang en les que es banyen. També es poden veure troncs totalment erosionats on es rasquen i deixen pèls. En aquest cas els hem identificat a través dels seus excrements, petjades i senders que fan pel seu pas.
Els excrements estan compostos per unitats d’uns 4-5 cm de diàmetre, que es poden unir per formar-se masses d’una grossor més gran, que poden arribar a fer 15 cm de llargada i 7 cm d’amplària. Són de color marró a negre. Els excrements poden ser cilíndrics, rodons o amorfes.
Aquesta és la imatge de l’excrement del porc senglar. Com es pot veure a la part superior de la fotografia hi ha una moneda de 5 cèntims, efecte d’escala i per poder-se fer la idea de les dimensions que té.
Petjada de senglar
Senders que fan pel seu pas
–Fagina (Martes foina) de la família Mustelidae. És un mamífer carnívor d’estatura mitjana, molt similar a la marta (Martes martes) les dues pertanyen al gènere martes.
El seu cos és esvelt i allargat, el cap és gran i allargat, unes orelles no gaire petites i bordejades de blanc. El morro és allargat i acaba amb un nas de color carn. Té unes cames curtes, més fosques que el seu cos.
La seva distribució es troba des de Dinamarca, la península Ibèrica i Itàlia fins a Mongòlia i l’Himàlaia.
Viu en zones molt assolellades, normalment prats i zones muntanyoses i rocalloses amb poca vegetació. S’ha adaptat a llocs on viu l’home i caça en granges, però també es pot trobar en boscos com alzinars. El seu territori pot arribar a ser entre 8 i 10 metres de radi, per això normalment es mou a través dels senders. Dintre d’aquest territori disposa de diferents caus que ocupa temporalment, poden estar situats entre les pedres, arbres, esquerdes, etc. Durant l’hivern s’instal·la en construccions humanes abandonades o amb poc moviment humà. Dintre de la península Ibèrica, es troba principalment al Nord- Oest , Àlava, Càceres i part de Granada.
En estat adult la fagina fa entre 40 i 50 cm de longitud, la cua mesura entre 21 i 27 centímetres, i el seu pes oscil·la entre 1 i 2 kg. La fagina s’alimenta de petits mamífers, d’ocells i d’ous, però també de fruita i de mel, i pot ser comensal de l’home. Té el costum de defecar sobre llocs visibles, com ara les pedres dels camins, per tal de marcar el territori.
L’activitat de la fagina és principalment nocturna. Les fagines són principalment solitàries.
Els excrements són sòlids o allargats, amb unes mesures aproximades entre 6 i 10 cm de llarg. Normalment són dipositades a elevacions del terreny. El color depèn del que hagués menjat l’animal.
D’aquest animal l’hem pogut identificar gràcies a la presència dels seus excrements. Aquest presentaven pinyols o llavors, indicant una alimentació de fruites. Hi havia pells de lledons, tal com hem vist a l’apartat de flora molt abundants en la zona.
–Tudó (Columba palumbus) de la família Columbidae , ocell d’uns 40 cm de llarg, és de color gris blavós amb el ventre rosat fosc. Té una franja blanca a cada ala i el cap és gris amb una taca blanca a cada costat del coll. L’alimentació d’aquest ocell són els fruits, brots, fulles i llavors. Busca el menjar a terra o dalt dels arbres.
Són aus esquives, de bosc, que també busquen l’aliment als camps.
El seu hàbitat són les zones de cultiu, arbredes, boscos, i fins i tot en parcs i jardins de la ciutat.
El tudó és una de les poques aus que ha augmentat en quasi tota Europa des dels anys de postguerra, juntament amb la tórtora turca, la gavina i altres espècies. Totes aquestes són aus de mida mitjana.
Ha estat identificat gràcies als albiraments directes i a la presència d’algunes plomes que hi havia al sòl i durant la ruta es podia anar veient volant.
–Esquirol vermell o comú (Sciurus vulgaris) de la família Sciuridae, mamífer rosegador que fa entre 20 i 25 cm de llarg més 15-20 cm de cua. És de color vermellós a l’estiu i més grisós a l’hivern; és més blanquinós a la panxa. Té 4 dits a les potes del davant que són més curtes i 5 dits a les de la darrera. Té una cua molt peluda que li serveix per mantenir l’equilibri.
Quan nota la presència humana fuig amb rapidesa. Quan puja i baixa dels arbres s’agafa a l’escorça amb les seves fortes ungles.
No hiverna; en els dies freds es queda al niu menjant els fruits i les llavors que prèviament ha guardat. Té el costum d’enterrar fruits i llavors a la tardor per guardar-los per l’hivern. Com que moltes d’aquestes llavors després no les agafa, germinen i donen lloc a nous arbres i arbustos.
S’alimenta de llavors d’arbres (pinyons, avellanes, glans, nous, castanyes) i també de bolets i fruits del bosc. També pot menjar ous i petits ocells. Viu als boscos, sobretot de pins, prop de zones amb aigua.
Vam poder identificar-lo gràcies a les pinyes rosegades perquè l’esquirol s’alimenta de pinyons entre altres llavors. No sempre que veiem pinyes menjades ens hem d’imaginar que és degut als esquirols sinó que els ratolins i les rates que viuen al bosc també s’alimenten de pinyes i pinyons així com se n’alimenten alguns ocells. La diferència està què els esquirols es mengen els pinyons, subjecten la pinya per un extrem i deixen caure a terra les escates de les pinyes mentre que ratolins i rates a més de menjar-se els pinyons es mengen també les escates.
–Rata de Camp (Rattus rattus) de la família Muridae, aquesta espècie és originaria d’Àsia tropical, però va colonitzar a Europa al segle VIII i des d’allí es va dispersar per tot el món. És una rata de volum mitjà amb unes grans orelles i normalment la cua és més llarga que el cos. Els individus pesen entre 70 i 300 g i la dimensió del cap està entre 16 i 22 cm.
Rattus rattus s’alimenta principalment de fruites, cereals i altre tipus de vegetació. És un omnívor, tanmateix, es pot alimentar d’insectes i altres invertebrats, si és necessari. Generalment es troba en qualsevol àrea en què es trobin els aliments que insereix.
Vam identificar aquest mamífer gràcies a les pinyes trobades i fruites mossegades.
-També vam poder observar caus abandonats, fonamentalment de conill, i caus amb una dimensió més gran de teixó o de guineu. Aquest animals són comuns a la zona, els caus eren vells perquè no estaven utilitzats per tant no vam poder trobar cap altre rastre.
dirigint-se per un projecte mediambiental, la diputació va donar el vistiplau a una empresa de persones amb discapacitat, 
Molí de Muntanya
El Camí Del Rec 