Els albiraments de fauna salvatge no són fàcils. Per tant, per poder estudiar la fauna d’un lloc determinat es pot realitzar a partir de dos mètodes;
1) Directe, que comporta un esforç elevat i és molt complicat, ja que la fauna salvatge sol ser esquiva a la presència humana i per tant en moltes ocasions de costums nocturnes.
2) Indirecte, que consisteix a identificar els rastres i petjades que deixen aquests animals com les petjades, els excrements, pels i plomes, i les restes de la seva alimentació. Per a la identificació dels diferents senyals i rastres s’han utilitzat guies de camp destinats a aquesta finalitat
Hi ha herbívors, carnívors i omnívors, però totes són espècies que s’adapten bé als entorns propers, als nuclis urbans. La seva alimentació sol ser generalista i les deixalles dels humans són un recurs més per a la seva supervivència. Hi ha una gran dificultat de vista perquè solen ser perseguides pels humans (caça generalment).
En una àrea tan propera a les zones urbanitzades, com és el Camí del Rec, l’inconvenient és que els animals salvatges fugen dels humans. A causa d’aquests factors adversos vàrem poder identificar els rastres i senyals de la presència en aquest paratge de diferents espècies vertebrats, principalment mamífers:
–Porc senglar (Sus scrofa) de la família Suidae, mamífer tan gran com el porc, fa entre 1 i 1,4 m de llarg i que pot arribar a pesar uns 100 kg. El cos està recobert de forts pèls marronosos, grisos i negres. Té el musell allargat amb 2 ullals grans i forts. Els senglars més joves (garrins) tenen el pelatge de color marró clar amb ratlles més clares.
Pel que fa a la seva alimentació, és un omnívor, consumidor de glans, fages, castanyes, baies, arrels, bulbs, fruita, patates, cereals cultivats com blat i blat de moro, etc. Però també li agrada la carn i aprofita petits vertebrats com amfibis, rosegadors (ratolins, talpons, talps…), conills acabats de néixer, invertebrats (cucs, insectes, bivalves, caragols.), ous d’ocells que fan el niu a terra (gallinàcies, ocells que nidifiquen en platges i aiguamolls,etc.), carronya, etc. Al llarg de l’any la proporció entre aquests aliments és desigual, però en anys on els fruits del bosc són escassos, degut, per exemple, a secades, el senglar fa més destrosses als conreus. Un element fonamental a la dieta del senglar és l’aigua, perquè gran part de l’aliment que ingereix és sec, com el cas de les glans.
Els senglars solen agrupar-se en ramats formats per una o més femelles i la seva descendència. En la seva descendència s’hi poden arribar a barrejar fins a tres generacions: els garrins, els joves de pelatge vermellós i subadults joves. Cada ramat fàcilment pot arribar a tenir més de 20 porcs. Tot ramat pot tenir més d’una femella adulta, però n’hi ha una que el lidera. Les femelles adultes només abandonaran el ramat uns pocs dies per parir. Els mascles adults, que són polígams, es mantenen bastant al marge del ramat i s’hi ajunten, sobretot, per fecundar les femelles. Als ramats no hi ha mascles batuts, doncs són foragitats pel mascle adult i per les altres femelles, que no els volen al ramat. Això evita la consanguinitat dins del ramat.
La distribució geogràfica original comprèn tot el continent eurasiàtic, des de la península Ibèrica fins a Indonèsia, on ocupa les zones boscoses, de la taigà al bosc mediterrani. És absent dels deserts, les estepes i els territoris més septentrionals, i presenta una gran varietat de subraces locals, mostra de la seva gran adaptabilitat. Ha estat introduït al continent americà i en altres llocs del món. La domesticació del senglar donà lloc al porc domèstic (amb el qual pot tenir descendència fèrtil) durant el Neolític. La distribució geogràfica original comprèn tot el continent eurasiàtic, des de la península Ibèrica fins a Indonèsia.
En el nostre territori, viu als boscos i també es mou pels camps de conreu de tota Catalunya. De dia reposa amagat entre la vegetació o es banya en llocs fangosos i de nit surt a buscar menjar i es mou per àmplies zones del territori.
La seva presència es pot identificar a través de diferents senyals com els forats que fan amb el musell a la cerca de petits animals, els llits en els quals jeuen, o les banyeres de fang en les que es banyen. També es poden veure troncs totalment erosionats on es rasquen i deixen pèls. En aquest cas els hem identificat a través dels seus excrements, petjades i senders que fan pel seu pas.
Els excrements estan compostos per unitats d’uns 4-5 cm de diàmetre, que es poden unir per formar-se masses d’una grossor més gran, que poden arribar a fer 15 cm de llargada i 7 cm d’amplària. Són de color marró a negre. Els excrements poden ser cilíndrics, rodons o amorfes.
Aquesta és la imatge de l’excrement del porc senglar. Com es pot veure a la part superior de la fotografia hi ha una moneda de 5 cèntims, efecte d’escala i per poder-se fer la idea de les dimensions que té.
–Fagina (Martes foina) de la família Mustelidae. És un mamífer carnívor d’estatura mitjana, molt similar a la marta (Martes martes) les dues pertanyen al gènere martes.
El seu cos és esvelt i allargat, el cap és gran i allargat, unes orelles no gaire petites i bordejades de blanc. El morro és allargat i acaba amb un nas de color carn. Té unes cames curtes, més fosques que el seu cos.
La seva distribució es troba des de Dinamarca, la península Ibèrica i Itàlia fins a Mongòlia i l’Himàlaia.
Viu en zones molt assolellades, normalment prats i zones muntanyoses i rocalloses amb poca vegetació. S’ha adaptat a llocs on viu l’home i caça en granges, però també es pot trobar en boscos com alzinars. El seu territori pot arribar a ser entre 8 i 10 metres de radi, per això normalment es mou a través dels senders. Dintre d’aquest territori disposa de diferents caus que ocupa temporalment, poden estar situats entre les pedres, arbres, esquerdes, etc. Durant l’hivern s’instal·la en construccions humanes abandonades o amb poc moviment humà. Dintre de la península Ibèrica, es troba principalment al Nord- Oest , Àlava, Càceres i part de Granada.
En estat adult la fagina fa entre 40 i 50 cm de longitud, la cua mesura entre 21 i 27 centímetres, i el seu pes oscil·la entre 1 i 2 kg. La fagina s’alimenta de petits mamífers, d’ocells i d’ous, però també de fruita i de mel, i pot ser comensal de l’home. Té el costum de defecar sobre llocs visibles, com ara les pedres dels camins, per tal de marcar el territori.
L’activitat de la fagina és principalment nocturna. Les fagines són principalment solitàries.
Els excrements són sòlids o allargats, amb unes mesures aproximades entre 6 i 10 cm de llarg. Normalment són dipositades a elevacions del terreny. El color depèn del que hagués menjat l’animal.
D’aquest animal l’hem pogut identificar gràcies a la presència dels seus excrements. Aquest presentaven pinyols o llavors, indicant una alimentació de fruites. Hi havia pells de lledons, tal com hem vist a l’apartat de flora molt abundants en la zona.
–Tudó (Columba palumbus) de la família Columbidae , ocell d’uns 40 cm de llarg, és de color gris blavós amb el ventre rosat fosc. Té una franja blanca a cada ala i el cap és gris amb una taca blanca a cada costat del coll. L’alimentació d’aquest ocell són els fruits, brots, fulles i llavors. Busca el menjar a terra o dalt dels arbres.
Són aus esquives, de bosc, que també busquen l’aliment als camps.
El seu hàbitat són les zones de cultiu, arbredes, boscos, i fins i tot en parcs i jardins de la ciutat.
El tudó és una de les poques aus que ha augmentat en quasi tota Europa des dels anys de postguerra, juntament amb la tórtora turca, la gavina i altres espècies. Totes aquestes són aus de mida mitjana.
Ha estat identificat gràcies als albiraments directes i a la presència d’algunes plomes que hi havia al sòl i durant la ruta es podia anar veient volant.
–Esquirol vermell o comú (Sciurus vulgaris) de la família Sciuridae, mamífer rosegador que fa entre 20 i 25 cm de llarg més 15-20 cm de cua. És de color vermellós a l’estiu i més grisós a l’hivern; és més blanquinós a la panxa. Té 4 dits a les potes del davant que són més curtes i 5 dits a les de la darrera. Té una cua molt peluda que li serveix per mantenir l’equilibri.
Quan nota la presència humana fuig amb rapidesa. Quan puja i baixa dels arbres s’agafa a l’escorça amb les seves fortes ungles.
No hiverna; en els dies freds es queda al niu menjant els fruits i les llavors que prèviament ha guardat. Té el costum d’enterrar fruits i llavors a la tardor per guardar-los per l’hivern. Com que moltes d’aquestes llavors després no les agafa, germinen i donen lloc a nous arbres i arbustos.
S’alimenta de llavors d’arbres (pinyons, avellanes, glans, nous, castanyes) i també de bolets i fruits del bosc. També pot menjar ous i petits ocells. Viu als boscos, sobretot de pins, prop de zones amb aigua.
Vam poder identificar-lo gràcies a les pinyes rosegades perquè l’esquirol s’alimenta de pinyons entre altres llavors. No sempre que veiem pinyes menjades ens hem d’imaginar que és degut als esquirols sinó que els ratolins i les rates que viuen al bosc també s’alimenten de pinyes i pinyons així com se n’alimenten alguns ocells. La diferència està què els esquirols es mengen els pinyons, subjecten la pinya per un extrem i deixen caure a terra les escates de les pinyes mentre que ratolins i rates a més de menjar-se els pinyons es mengen també les escates.
–Rata de Camp (Rattus rattus) de la família Muridae, aquesta espècie és originaria d’Àsia tropical, però va colonitzar a Europa al segle VIII i des d’allí es va dispersar per tot el món. És una rata de volum mitjà amb unes grans orelles i normalment la cua és més llarga que el cos. Els individus pesen entre 70 i 300 g i la dimensió del cap està entre 16 i 22 cm.
Rattus rattus s’alimenta principalment de fruites, cereals i altre tipus de vegetació. És un omnívor, tanmateix, es pot alimentar d’insectes i altres invertebrats, si és necessari. Generalment es troba en qualsevol àrea en què es trobin els aliments que insereix.
Vam identificar aquest mamífer gràcies a les pinyes trobades i fruites mossegades.
-També vam poder observar caus abandonats, fonamentalment de conill, i caus amb una dimensió més gran de teixó o de guineu. Aquest animals són comuns a la zona, els caus eren vells perquè no estaven utilitzats per tant no vam poder trobar cap altre rastre.
El Camí Del Rec 